Carburocràcia: la paràlisi administrativa també contamina

Hi ha diverses maneres de classificar l'activitat administrativa. Una d'elles es basa en els efectes d'aquesta activitat sobre els drets dels ciutadans. En aquesta classificació, a més de l’activitat de servei públic o de provisió (com ara la sanitat, l'educació, la cultura o el transport), hi ha dues altres activitats fonamentals: l'activitat de policia i l'activitat de promoció. La primera d'aquestes restringeix la capacitat d'activitat, la llibertat i els drets dels individus, per exemple, sotmetent una activitat a una autorització o llicència prèvia. La segona té com a objectiu fomentar o estimular, mitjançant ajudes financeres i subvencions, entre altres mesures, l'activitat dels particulars en la consecució d'objectius d'interès general. En resum: el bastó i la pastanaga.

A Espanya, i concretament en el sector elèctric, l'administració pública ha dut a terme durant els darrers vint anys una intensa activitat de promoció (pastanaga) basada en ajuts, subvencions i esquemes retributius específics per a la incorporació progressiva d'instal·lacions de generació d'energies renovables als sistemes elèctrics.

Paral·lelament a l'activitat de promoció, des del 1997, quan es va promulgar la Llei 54/1997, que va canviar per sempre tant el model com la regulació del sector elèctric a Espanya, hem assistit a una veritable allau de regulacions que ha portat a la construcció d'un marc regulatori que només es pot qualificar de profús, confús i difús (el bastó).

Vegem ara un exemple pràctic de l'aplicació simultània del bastó i la pastanaga en el cas de la integració d'energies renovables als sistemes elèctrics de les Illes Canàries i la seva conseqüència directa: la ‘carburocràcia’, que es pot definir com una nova activitat de l'Administració en virtut de la qual aquesta contribueix a l'augment dels nivells de CO₂ a l'atmosfera a conseqüència de la seva inacció i ineptitud.

L'activitat de promoció (la pastanaga)

D'entre totes les mesures preses pel Govern espanyol per impulsar les energies renovables a les Canàries en destaquen dues en particular: el 2014, Ordre IET/1459/2014 (assignació del dret a percebre un nou règim retributiu específic per a instal·lacions de tecnologia eòlica i fotovoltaica), i el 2018, Ordre TEC/1380/2018 (establiment d'ajudes per a la inversió en instal·lacions de producció d'electricitat mitjançant tecnologies eòliques i fotovoltaiques cofinançades pels Fons Comunitaris FEDER). Ambdues convocatòries van imposar terminis estrictes als promotors d'energies renovables per a la materialització de les inversions.

L'activitat de policia (el bastó)

El marc regulador existent a les Illes Canàries (sectorial, ambiental, urbanístic i d'ús del sòl), impermeable a la transició energètica, impedia clarament que els promotors d'energies renovables complissin els terminis imposats tant per les convocatòries d'ajudes com per les de subvencions.

Davant l'absència de qualsevol iniciativa per impulsar el canvi normatiu necessari i la manca de lideratge per organitzar els seus propis departaments de manera eficaç, tant pel que fa als recursos humans com materials, el Govern de les Illes Canàries va optar per ‘fer els ulls grossos’ a les seves activitats policials, retirant temporalment "el bastó".

De fet, pel que fa a la primera convocatòria, el Govern de les Illes Canàries va excloure excepcionalment certs projectes del procés d'avaluació d'impacte ambiental. Els parcs eòlics exclosos del procediment d'avaluació d'impacte ambiental tenien una capacitat total de 157,15 MW.

D'altra banda, en resposta a la segona convocatòria, el Govern de les Illes Canàries va haver de recórrer a instruments reguladors excepcionals. Així, durant el període 2018-2022 el Govern de Canàries va publicar un total de 45 decrets en els quals eximia del compliment de la normativa urbanística a 31 instal·lacions eòliques i 14 instal·lacions fotovoltaiques, per una potència total de 318 MW, obligant a les administracions competents a la modificació del projecte d'instal·lacions vigents que prohibia la construcció d'aquestes instal·lacions. 

La “Carburocràcia”: la nova inactivitat de l'administració

La conseqüència d'això és que, el 2015, la potència instal·lada era de 360,4 MW i el percentatge d'integració era del 7,7%, molt per sota de la potència a instal·lar (1.308,1 MW) i el percentatge d'integració (31,5%) requerit pel PECAN 2005-2015.

D'altra banda, en el període que correspondria a l'àmbit d'aplicació de la EECAN 2015-2025, la potència instal·lada era de 922,0 MW i el percentatge d'integració era del 19,8%, molt per sota de la potència a instal·lar (1.660,1 MW) i el percentatge d'integració (47%) requerit per aquesta planificació.

El resultat de tota aquesta acció fallida és que, a finals del 2024, la contribució mitjana de les energies renovables a la demanda elèctrica de l'arxipèlag va ser del 22,4%, molt lluny dels objectius fixats en el pla nacional PNIEC (81% l’any 2030).

Per resumir l'exemple donat, és evident que el marc regulador d’aplicació actua com una barrera per a la integració efectiva d’energies renovables i la descarbonització dels sistemes elèctrics dins dels terminis previstos, i que l'administració no es pot dedicar a resoldre problemes amb pegats, correccions o mesures excepcionals, atesa la seva evident manca d'iniciativa per impulsar el canvi regulador necessari.

“Qui contamina paga”. Aquest principi, consagrat per la Unió Europea i que regeix les polítiques ambientals comunitàries, s'ha de començar a aplicar a l'Administració Pública, atès que la burocràcia, una activitat específica i exclusiva de l'Administració, és una activitat contaminant responsable de les emissions de CO2 a l'atmosfera.

La burocràcia contamina perquè, dins d'un marc regulador ja enrevessat, cada dia de retard en l'atorgament d'autorització per un parc eòlic o una instal·lació fotovoltaica significa que no s'ha evitat l'emissió de CO2 o gasos d'efecte hivernacle que aquestes instal·lacions de generació d'energia renovable haurien evitat.

Per tant, cal començar, sense més demora, la descarburocratització de l'economia, és a dir, la reducció de les emissions de CO2 a l'atmosfera (descarbonitzar) mitjançant la simplificació administrativa (desburocratitzar).